|
Part de la secció del |
 |
| Corrents |
|
Socialisme llibertari |
| Pensament |
|
Anarquisme |
| Conceptes |
|
Autogestió |
| edita |
El comunisme és un conjunt d'ideologies, així com el sistema d'organització social, econòmica i política que proposen. Es caracteritzen per la crítica a la propietat privada i l'aposta per la socialització dels mitjans de producció, canvi, transport i consum. És en aquest darrer punt en el qual es diferencia del Socialisme.
El comunisme marxista es basa principalment en les idees de Karl Marx i Friedrich Engels, exposades al Manifest Comunista, però posteriorment ha tingut altres aportacions importants, destacant sobretot l'obra de Lenin. Aquest lligam fa que avui en dia s'identifiqui la paraula comunista amb els marxistes, tot i que existeixen de moviments 'comunistes allunyats de les tesis de Marx, com ara l'anarquisme comunista o el comunisme llibertari.
Taula de continguts |
edita Comunisme marxista
Igual que els altres autors socialistes, Marx i Engels foren crítics amb el capitalisme, al qual acusaven d'explotar a una classe obrera que s'acabaria revoltant contra la classe dominant i destruint el sistema que aquests han creat.
Els trets característics del comunisme marxista son:
- Ús del materialisme dialèctic com a principi filosòfic de superació de l'idealisme humanista i eina metodològica d'anàlisi de la realitat.
- Anàlisi materialista de la història (materialisme històric): el desenvolupament de les forces productives impulsa les diferent fases històriques que ha viscut l'home. En totes les fases hi ha uns actors bàsics (les classes) i una relació d'explotació que apareix a partir de l'aparició d'un excedent, i per la qual es desencadena la lluita de classes.
- L'anàlisi del capitalisme a partir de la teoria del valor-treball i el materialisme històric, segon la qual existeixen unes contradiccions estructurals al capitalisme que duran a la seva destrucció i superació per un sistema d'organització socialista.
- Consideració de l'Estat com a eina imprescindible d'organització política una vegada superada la fase capitalista de la història, que permetrà el manteniment en el poder de la classe treballadora, mitjançant la dictadura del proletariat, per assegurar-se que la burgesia no pugui tornar al poder i així procurar la desaparició de la societat de classes i amb ella, la seva autodissolució.
En altres paraules, el seu objectiu és la substitució de la societat capitalista per una societat sense classes i sense Estat, on tothom hauria de gaudir dels mateixos drets i estatus econòmic, a partir d'una revolució i una dictadura del proletariat, per mitjà de la conquesta de l'Estat, arribant a una societat socialista que hauria de ser una etapa de transició cap a la societat comunista sense classes i sense Estat.
Al segle XX, diverses revolucions marxistes varen tenir èxit, i es van crear varis Estats dirigits per partits comunistes (essent el més influent la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques o URSS), principalment en països econòmicament endarrerits i en un context de fustigament imperialista.
Al cas de l'URSS, una primera etapa de lluita ideològica i d'èxit econòmic van permetre arribar a posicions capdavanteres del rànquing mundial, tan pel què fa a conquestes socials com a capacitat productiva. Els anys 60 i 70 van conduir a un procés d'estancament econòmic i polític, culminat per un total enfonsament del sistema a finals dels anys 80.
Durant la segona meitat del segle XX es va viure una tensió permanent entre els països capitalistes i socialistes (l'anomenada guerra freda). A finals de segle, juntament amb la URSS, la majoria de règims socialistes, sobretot europeus, es van ensorrar, i aquests països van retornar al capitalisme. Avui en dia, la Xina és l'única gran potència formalment comunista, tot i que en la pràctica està en transició cap a l'economia de mercat. Cuba i Corea del Nord són els exemples més coneguts de països que encara segueixen una doctrina comunista.
Sobre l'enfonsament del bloc comunista existeixen diverses interpretacions, segons el grau d'afinitat ideològica:
- Segons els estalinistes, la causa de la caiguda ha estat el revisionisme, considerat un retrocés ideològic cap a tesis més liberals. Al cas de la URSS, aquesta línia ideològica primer passa per una actitud crítica amb Stalin (Khrusxov), amb Lenin (Brezhnev), i finalment acabar rebutjant a Marx (Gorbatxov). Tot això condueix, segons aquesta interpretació, a l'enfonsament ideològic i econòmic del socialisme, ja que marca el retrocés polític i econòmic dels Soviets, i la corrupció dels membres del partit, titllats com a "nova classe burgesa".
- Segons els trotskistes la dictadura del proletariat es va substituir per la dictadura del partit, aquesta per la del Comitè Central fins a arribar finalment a la del Secretari General. La novel·la 1984 de George Orwell exposa la visió trotskista de la "degeneració" de la URSS. Aquest corrent intern crític amb el poder establert a l'URSS va ser aprofitat puntualment per les potències capitalistes, per a debilitar al seu adversari geopolític.
- Els liberals consideren el comunisme com a sistema inviable a llarg termini, i per tant condemnat al fracàs. Segons aquesta teoria, les traves que el socialisme posa a la iniciativa individual o grupal, així com la falta d'incentius i d'una cibernètica, suposen un ús crònicament ineficient dels recursos. A nivell polític, opinen que la pèrdua del que consideren llibertats civils bàsiques duu necessàriament a la corrupció del poder.
- Alguns analistes historicistes consideren que el sistema soviètic no es va saber adaptar a les noves circumstàncies històriques, especialment al seu paper de gran potència i la diversificació de necessitats econòmiques, criticant així el que consideren una falta d'adequació de les estructures polítiques i econòmiques al seu context històric. Consideren, per tant, insuficients, tardanes o incorrectes les reformes impulsades pels successius caps d'estat.
edita Marxisme-Leninisme
L'èxit de la Revolució Russa, l'any 1917, implantant el primer govern comunista del món, fou un fet decisiu a la història del segle XX. Pel que fa al marxisme, el va col·locar clarament en posició de lideratge a la lluita anticapitalista, i va llençar a primera plana la important tasca d'ampliació de la teoria marxista duta a terme des de la mort de Marx, destacant la del dirigent d'aquesta revolució: Vladimir Illich Lenin.
Lenin desenvolupa la teoria de l'organització comunista del proletariat que haurà de dirigir aquest per a la consecució dels seus objectius, sorgits de l'aplicació de les tesis marxistes a l'anàlisi de la realitat.
A més, la URSS amb Lenin al capdavant del seu govern, impulsa la III Internacional, on les organitzacions revolucionàries d'arreu del món s'agrupen per plantejar i discutir els problemes que es troben en els diferents contextos per assolir aquests objectius, enfrontant-se directament amb les organitzacions que es mantenen a la II Internacional, les quals renuncien a la lluita per la transformació radical de la societat, conformant-se amb negociar amb els representants del poder hegemònic petites reformes. En aquest punt és on es va quedar el PSOE/PSC abans de convertir-se definitivament en un instrument de la classe dominant, la burgesia; i cap a on han evolucionat organitzacions com el PCE o el PCC, renunciant definitivament a les tesis marxista-leninistes en els seus idearis programàtics.
edita Estalinisme, trotskisme i bukharinisme
La mort de Lenin al 1924, amb el projecte de l'Estat Soviètic a mig fer, duu als membres més destacats de la revolució a una disputa pel lideratge ideològic i polític de la URSS, per ocupar el lloc buit deixat per Lenin. Aquesta lluita es cristal·litza en tres vessants sobre com continuar la tasca.
- Els marxistes-leninistes, o partidaris de Josef Stalin, creien que era possible el socialisme a un sol país, però que calia consolidar-ho amb una forta lluita política interna.
- Els bukharinistes, o partidaris de Nikolai Bukharin, estaven convençuts de que una vegada iniciada la flama revolucionària, ja res podia aturar la seva força. Per tant, no era necessària una lluita interna amb els kulaks i kolkhosos.
- Els revisionistes, Lev Trotski, consideraven necessària una revolució permanent,teoria rebutjada pels marxistes russos ja a principis de segle, i estendre l'exemple rus a altres països i a l'enfrontament obert amb les potències capitalistes, ja que consideraven impossible la supervivència del socialisme només a la URSS. Van ser expulsats del Partit, i posteriorment perseguits i reprimits pels seguidors de Stalin.
D'aquesta lluita en surt victoriós Stalin amb les idees de Lenin.
edita Maoisme
El Marxisme-Leninisme, pensament Mao Zedong, n'és una variant pròpia de l'extrem orient i originària de la Xina. La seva importància històrica prové de l'oposició al creixent comportament de la URSS com a potència imperial després de la Segona Guerra Mundial i, especialment, els anys 60 i 70, que comportà el ruptura Sinosoviètica.
Defensa fortament la no-ingerència d'uns països en els assumptes dels altres, així com una completa doctrina de comportament militar, i dóna preponderància a l'entorn rural davant del proletariat urbà. Destaca que la lluita de classes continua durant tota la fase socialista, ja que sempre existeixen elements disposats a restaurar el sistema capitalista, especialment dins la pròpia cúpula del Partit Comunista. Sobre aquesta idea funda la Revolució Cultural (1966 - 1969).
edita Altres corrents marxistes
Tot i que s'utilitzen les denominacions estalinista, trotskista o maoista, per designar diferents corrents del comunisme, el cert és que els únics que han aconseguit desenvolupar teories capaces de funcionar a la pràctica i evolucionar amb el pas del temps per poder ser utilitzades com a instruments de defensa i lluita per al proletariat, foren Marx i Engels amb el desenvolupament del materialisme dialèctic i històric, i Lenin amb el desenvolupament de la teoria del partit de la i per a la classe treballadora.
Per això, el grup majoritari de corrents marxistes no-leninistes son els presents a la II Internacional, de caràcter clarament reformista, i qualificats com a socialdemòcrates. Aquest defensen la possibilitat de la reforma de l'Estat per la via pacífica, participant als "sistemes parlamentaris burgesos".
A més, l'abandonament de les vies revolucionàries fa que sovint no siguin considerats com a comunistes, deixant-los en senzillament socialistes. En una situació similar es troben els corrents que es defineixen com a ecosocialistes.
edita Estats amb règims comunistes
Després de la creació de l'URSS, revolucions que s'autoanomenaven comunistes tingueren lloc a d'altres llocs durant el segle XX. Eren estats on s'han arribat a implantar règims que s'inspiraven en el comunisme marxista:
- A l'Europa de l'Est Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Bulgària, Romania, l'Alemanya Oriental, Iugoslàvia i Albània
- A l'Àsia Mongòlia, Xina, Corea del Nord, Iemen del Sud, Vietnam, Cambotja, Laos i Afganistan
- A l'Àfrica Angola, Moçambic, Madagascar, Congo i Etiòpia.
edita El comunisme marxista als Països Catalans
A Catalunya, el partit comunista més important ha estat el PSUC. La desintegració del partit en aquestes darreres dècades ha donat lloc a l'existència de diferents partits d'ideari comunista, però que presenten diferents estratègies:
- El PSUC-viu i el Partit dels Comunistes de Catalunya [PCC] són els dos partits que agrupen més comunistes catalans. Són partidaris d'aprofitar les escletxes de participació que permet la democràcia liberal, i per tant de l'acció parlamentària, però especialment tenen la prioritat combativa en l'organització i vertebració dels moviments socials. Juntament amb altres organitzacions d'esquerra, lideren el projecte d'Esquerra Unida i Alternativa. A més del front parlamentari, també tenen influència en el moviment obrer (sobretot, en els sectors més combatius de CCOO), en el moviment estudiantil i en el moviment veïnal.
- PCPC, organització marxista-leninista refundada a finals del 1999 amb la unió de diferents col·lectius i persones individuals expulsades o en desacord amb les noves polítiques plantejades dins el PCC, i, segons ells, l'abandonament a la pràctica (que després es manifestà a la teoria) dels principis del marxisme-leninisme en el si de l'organització. Encara amb incidència minoritària en els moviments populars, avança amb aportacions teòriques interessants als debats d'interès per a la classe treballadora, com la lluita sindical, la solidaritat internacionalista, la qüestió nacional, les eleccions burgeses o la organització leninista del proletariat.
- OCC: organització marxista-leninista sorgida de la unió de persones individuals de diferents procedències de militància, que es reagruparen a partir de l'any 1999, amb el PCPC i altres persones individuals en la Mesa de Refundació Comunista (MRC) com a projecte per intentar unir esforços per construir el referent de la classe treballadora a Catalunya. Degut a les discrepàncies en voler reconèixer altres dirigents comunistes, com Stalin, al mateix nivell teòric d'aportació històrica que Marx-Engels i Lenin, es constitueix la OCC i la MRC no es pot constituir com a organització política i ara continua com a organització per a la discussió teòrica.
edita Comunisme no-marxista
Essent estrictes, qualsevol sistema on la sobirania no sigui individual compliria els criteris del comunisme, ja que la propietat és en ultima instància del col·lectiu, tenint l'individu un dret d'usdefruit. Però descartada aquesta identificació, cal destacar dos corrents comunistes no-marxistes:
- Socialistes no-marxistes, en sentit genuí. Proposen la total gestió dels mitjans de producció per part de l'Estat, però no comparteixen gran quantitat de la ideologia marxista (com per exemple, la dictadura del proletariat, o la creença en que el capitalisme s'autodestruirà).
- Corrents anarquitzants, que refusen una conquesta de l'Estat, i proposen la seva destrucció. Dins d'aquest grup, hi trobaríem l'anarquisme comunista i el comunisme llibertari, que a llatinoamèrica té més semblances amb l'anarquisme comunista europeu.
edita Enllaços externs
- Partit dels i les Comunistes de Catalunya
- CJC - Joventut Comunista
- Partit comunista del País Valencià
- Partit Socialista Unificat de Catalunya-viu
- Partit Comunista del Poble de Catalunya
- CJC/Joves Comunistes del Poble de Catalunya
- Joventut Comunista del País Valencià:
