La mar (o el mar) és una massa d'aigua salada (coneguda com a aigua de mar) que cobreix una gran part de la superfície de la Terra. Les grans masses d'aigua que separen els continents s’anomenen oceans, mentre que les divisions d'aquests oceans més o menys tancades per parts dels continents o per illes i arxipèlags són conegudes simplement com a mars, les quals alhora se subdivideixen en masses d'aigua més petites anomenades golfs i badies i es connecten a través d'estrets. També s’anomenen mars els grans llacs, habitualment salats, que no desguassen enlloc, com ara la mar d'Aral.
Segons el grau de tancament de les mars, aquestes es divideixen en:
- mars costaneres, parcialment tancades per illes, arxipèlags o penínsules i en què els corrents són causats pels vents marins, com la mar del Nord o la mar del Japó;
- mars continentals, més tancades i amb un intercanvi d'aigua amb l'oceà limitat, en què els corrents són deguts a diferències de salinitat i temperatura més que no pas a la força del vent, com és el cas de la mar Mediterrània o la mar Roja;
- mars interiors o tancades, totalment voltades de terra, que poden rebre o no aigua dolça a través de diversos emissaris però no arriben a desguassar a l'oceà, com ara la mar Càspia o la mar Morta.
L’autoritat mundial que defineix els límits de mars i oceans és l'Organització Hidrogràfica Internacional (OHI), el document vigent de la qual és la publicació especial S-23, Límits d'oceans i mars (en anglès, espanyol i francès), 3a edició, 1953. La segona edició fou la del 1937, i la primera era del 1928. El 1986 se’n va publicar una quarta edició, però a causa de diverses disputes nominals encara no ha estat ratificada.
Taula de continguts |
edita Llista de mars classificades per oceans
† No surt a la 4a edició de la llista S-23 de l'OHI.
* Aquestes tres masses d'aigua adjacents a la costa meridional australiana tradicionalment s'han considerat part de l'oceà Índic,
però a Austràlia les engloben dins de l'oceà Austral, que és com se'n diu més habitualment en anglès de l'oceà Antàrtic (Southern Ocean).
edita Terminologia ambigua
Algunes masses d'aigua anomenades "mars" realment no ho són pas, i en canvi n’hi ha d'altres que sí que ho són però no són conegudes com a tals pel que fa al nom. Vet aquí una mostra d'alguns d'aquests noms equívocs:
- La mar de Galilea és un petit llac d'aigua dolça que desguassa a la mar Morta a través del riu Jordà. Actualment és més coneguda com a "llac de Tiberíades" o "llac Kinneret", com se’n diu als moderns mapes d'Israel, però la denominació bíblica encara és àmpliament usada arreu.
- La "mar de Cortés", o de "Cortez", és més coneguda habitualment com a "golf de Califòrnia".
- El golf Pèrsic és en realitat una mar.
- La mar Morta, de fet, és un llac.
edita Els estats de la mar
Amb relació a les dimensions de les onades i als obstacles que representen per a la navegació, s’han determinat diversos graus dels estats de la mar segons l'escala de Douglas, amb denominacions específiques.
- Grau 0: mar plana, mar calma o mar bonança, sense onades.
- Grau 1: mar arrissada, amb onades de menys de 0,1 m.
- Grau 2: marejol, amb onades que oscil·len entre els 0,1 i els 0,5 m.
- Grau 3: maror, amb onades que oscil·len entre els 0,5 i els 1,25 m.
- Grau 4: forta maror, amb onades que oscil·len entre els 1,25 i els 2,5 m.
- Grau 5: maregassa o mar grossa, amb onades que oscil·len entre els 2,5 i els 4 m.
- Grau 6: mar brava, amb onades que oscil·len entre els 4 i els 6 m.
- Grau 7: mar desfeta o mar de capa, amb onades que oscil·len entre els 6 i els 9 m.
- Grau 8: mar molt alta, amb onades que oscil·len entre els 9 i els 14 m.
- Grau 9: mar enorme, amb onades de més de 14 m.
edita Mars extraterrestres
Les mars lunars són extenses planes basàltiques de la Lluna que els primers astrònoms van confondre amb masses d'aigua, que van batejar com a "mars".
A la superfície de Mart, es creu que en un passat llunyà hi podia haver existit aigua en forma líquida i que les diverses conques marcianes actuals serien fons marins secs. La més gran és l'anomenada Vastitas Borealis, i n’hi ha d'altres com l'Hellas Planitia i l'Argyre Planitia.
També se suposa la presència d'aigua corrent sota la superfície de diverses llunes, sobretot a Europa.
A la superfície de Tità també es creu que hi ha hidrocarburs en forma líquida, tot i que en aquest cas seria més adequat parlar de "llacs" que no pas de "mars".
edita La mar a la mitologia
Les mitologies tenien explicacions per a l'origen de la mar com a part de la creació del món, i sovint un dels déus principals regnava sobre la mar. Així, per exemple, Posidó era el déu grec de la mar, Olorun el dels panteons sud-africans, els xinesos tenien quatre déus dracs (cadascú encarregat d'un oceà), Nun s'encarregava de les aigües primordials per als egipcis... Molts pescadors s'encomanaven a sants o genis locals per demanar protecció davant la mar.
